L'aposiopesi, reticentia en llatí, significa callar alguna cosa que pot fer una deriva emocional, i, en la seva forma més arravatadora del favor, s'escriu en Anacolut, o sigui, frase o part del discurs sintàcticament descosida, Ovidi

ERGO EGO TAM LONGE...? sed supprime, Musa, querellas
AIXÍ DONCS JO TAN LLUNY...? pERÒ NO DIGUIS, MUSA, LA QUEIXA

Cal notar que és de per si un argument d'autoritat suficient per al poeta Ovidi esmentar la Musa, cosa que avui, donada la versió del coneixement en la ciència i els seus termes i nomenclatures, queda descartat i fora de credibilitat. Els déus propers (déus indigets) en la Roma del segle I ajudaven a fer les tasques obligades fisiològica i culturalment sense posar més complicació de la necessària.
Quan necessito una veu amiga per laxar, la invoco, persones que he conegut i el mateix mantra del seu títol em dóna fluidesa.
Actualitzadament, podria ser aixina:

AIXI QUE JO TAN LLUNY...? PERÒ LIA, NO EM FACIS PARLAR-NE!

Aquesta darrera opció pasa per l'apego al jo i l'egolatria, però no sempre, el que passa és que hi ha millors opcions des de la mort del binomi Dalí-Picasso, però tampoc interessa massa fica'ns-hi: el monitor parpelleja davant el nostre parpelleig, als lavabos de l'estació veiem Jems al mirall, SISPLAU, NOOO!

L'APOSIOPESI ÉS UNA MANERA ENorMEMENT EFICAÇ DE guanyar el favor.
La reticentia, també, és en si tot un argument de refús, específicament conegut comRECUSATIO, Ovidi

materiaque vires exsuperante meas
(no puc complir amb aquesta obra perquè) el gruix del tema supera les meves forces.

«Traduir la 'Ilíada' en prosa permet ser més fidel al text que mantenint els hexàmetres»

La no existencia del contrari o falta de menció de l,alteritat existent no manté carácter d,injusticia donada la funció global del opinio discursiva.Davant Raventós tot exiteix i deixa d'existir en germanor, i no en afrenta a la veritat, donat que empra l'angle d'escapada amb moltíssima facilitat. Carrega contra Carles Riba i la seva Odissea sense tenir en compte, o no, que s'ha reeditat. Això vol dir que maneja a la perfecció la dualitat discursiva per al pa tou del jovent i per a l'adult, també. És digne de menció el seu tracte simbòlic, o quasi simbòlic amb la realitat. Jordi, si et molesta que ho hagi penjat avisa ràpid, i records a la trucha.

El segell Adesiara, de Martorell, publica la versió catalana del poema homèric feta per Montserrat Ros, la primera d'aquest segle

Toni Mata I Riu 21.06.2019 | 23:34

«Traduir la 'Ilíada' en prosa permet ser més fidel al text que mantenint els hexàmetres»

Té la programació pràcticament tancada fins al 2023 i en el seu ideari no hi tenen cabuda les presses perquè els llibres només es publiquen quan estan ben acabats. Gairebé dotze anys després de la fundació de l'editorial, el filòleg martorellenc pot presumir d'haver inclòs la «Ilíada» en el seu catàleg

Publicar una nova traducció de la Ilíada en català obliga a qualificar l'esdeveniment com una de les fites editorials de la dècada a Catalunya. De fet, el volum que ha publicat el segell Adesiara, de Martorell, és el primer d'aquest segle que revisa el que, juntament amb l' Odissea –l'altre gran poema homèric–, és considerat com el text fundacional de la literatura occidental. La gesta és obra de la filòloga Montserrat Ros (Barcelona, 1943-2018), que va morir el febrer de l'any passat. L'editor Jordi Raventós, que la va conèixer l'any 2000 quan va entrar a treballar a la Fundació Bernat Metge, reconeix que la publicació de la Ilíada és, a més d'un plaer professional, un homenatge a l'amiga que ho ha fet possible. «El que tenim a les mans és un monument, tant pel format com per la feinada que hi ha al dar-rere», assegura el filòleg martorellenc.

Per què la «Ilíada» que ha publicat Adesiara en traducció de Montserrat Ros és en prosa i no en hexàmetres?

La Montserrat ho tenia molt pensat. Abans de jubilar-se, va publicar els dotze primers cants en dos volums de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, que sempre publica les seves obres en prosa. Després de donar-hi moltes voltes, ella va veure que la prosa permet una fidelitat més gran al text i fa possible agafar millor el matís en una traducció.

Però una «Ilíada» en prosa és menys «Ilíada»?

No, és clar que no. A més, la traducció de Montserrat Ros té la cadència de l'hexàmetre. Hem de pensar que, tot i que és un vers èpic, també és història: és més monodia que no lírica.

La gran traducció homèrica de la literatura catalana, considerada talment una obra mestra en si mateixa, és la que va realitzar Carles Riba de l'«Odissea».

La Montserrat va conèixer en Riba quan era petita perquè el poeta anava a casa seva a les tertúlies que muntava el seu pare, Josep Ros Artigas, poeta i traductor, i a les quals també assistia Marià Manent. La Ros tenia molt llegit el Riba, evidentment també coneixia la seva Odissea, que el poeta no volia que es publiqués en edició bilingüe, amb el text grec al costat.

Per què?

Per què la traducció al català en vers és més infidel a l'hexàmetre. Costa trobar un vers propi de la tradició catalana que pugui reflectir l'hexàmetre del grec antic. Per això, la prosa és més fiable. La Montserrat va estudiar-ho molt, tenia una habitació sencera només amb Ilíades en francès, rus, italià... Un text com la Ilíada, en català, seria en prosa.

L'hexàmetre, doncs, no és un vers català?

És un vers de sis peus d'origen grec. Riba el va elevar, però és l'excepció. La solució òptima que va escollir la Montserrat és la prosa.

Les traduccions canòniques en altres idiomes, quin sistema fan servir: la prosa o la poesia?

Hi ha de tot.

Montserrat Ros va morir el febrer del 2018, quan ja tenia la traducció enllestida però no revisada del tot. Com hi va intervenir vostè, a partir d'aleshores?

A mitjan 2017, ella ja havia acabat, i em va demanar uns mesos de marge per acabar-ho de revisar. Malauradament, va morir el 6 de febrer del 2018 als 74 anys. La Montserrat volia mirar de nou les frases formulàries que va repetint el rapsode, ja que les volia totes iguals, per posar un exemple de la feina que estava duent a terme en el moment en què se'n va anar. Va revisar els primers cants, però ja no hi va ser a temps de la resta. I jo vaig completar aquesta feina seguint les anotacions que ella havia fet. La Montserrat va dedicar la seva vida de jubilada a traduir la Ilíada.

Per què és tan important la «Ilíada». Sovint es diu que és una obra fundacional de la civilització occidental.

Juntament amb l' Odissea, és el text literari més antic d'Occident. Data dels segles VIII o IX aC, però no es va posar per escrit fins al VI aC, i remet a uns fets que van passar el segle XIII aC. Les excavacions de Schliemann i les que van venir després han confirmat que allà on diu la Ilíada que va tenir lloc la guerra de Troia, alguna cosa hi va haver.

L'única virtut de la «Ilíada», però, és que és el text més antic conservat?

Com diu en Francesc J. Cuartero, és un text fundacional que va crear la consciència del panhel·lenisme: la unió de tots els reialmes grecs contra Troia. Cada literatura té el seu text fundacional: la crònica de Jaume I, el Cantar del Mio Cid, l'obra de Chrétien de Troyes... El dramaturg Eurípides, al segle V aC, va escriure l'obra de teatre Ifigènia a Àulida, que nosaltres vam publicar en català fa sis anys, on parla d'Agamèmnon, Troia, la deessa Àrtemis... Això és un exemple del fet que el relat homèric estava ben actiu en l'imaginari grec molt temps després de la seva composició.

Molt bé, és un text fundacional de la consciència hel·lènica. Però... i per a la resta?

Literàriament és extraordinari! I el que la fa important és la història que ha tingut, la tradició. Quan Trump diu que vol atacar l'Iran, està fent el mateix que feien els personatges de la Ilíada. El text ens parla de qüestions que van més enllà del panhel·lenisme, més enllà dels combats... Precisament, pel fet que sigui tan antic ens sobta que no només parli de guerra sinó de temes com l'amistat, com la que hi ha entre Aquil·leu i Patrocle. En el cant 23, ho veiem clarament, amb els funerals d'aquest darrer. I en el cant 24, d'una gran bellesa, Príam, tot un rei de Troia, suplica a Aquil·leu que li torni el cos del seu fill Hèctor per poder-lo enterrar.

Un passatge de gran bellesa.

Hem d'imaginar que la Ilíada es recitava, i quan el rapsode fa el catàleg de les naus, en el cant 2, cada oient devia estar esperant que digués el nom de la seva terra. Talment com avui en dia escoltem el locutor que recita els noms dels jugadors del Barça abans d'un partit.

Sembla un miracle que conservem un text tan antic.

Es calcula que, de Roma, només conservem el 20 o el 30 % del que es va escriure. Imagina't de Grècia, que és anterior! La Ilíada formava part d'un cicle èpic, i es coneix perquè es llegia a l'escola.

Després del món antic, però, va ser un text ben valorat o va caure en l'oblit?

A Roma, Virgili va escriure l' Eneida, que vindria a ser una fusió de la Ilíada i l' Odissea en versió llatina. Posteriorment, els humanistes la van recuperar, i segurament ho van fer a través de les traduccions llatines. Han passat segles, i malgrat tot ens ha arribat a nosaltres, i amb molt poca variació, tal com diu en Cuartero en l'estudi que ha fet per a la nostra edició.

Malgrat tot, però, no és un suïcidi comercial publicar un llibre com la «Ilíada»: 1.168 pàgines, tapa dura i 45 euros de preu?

Hem fet una tirada de 1.000 exemplars i ja n'hem col·locat la meitat. En una llibreria com la Laie de Barcelona la vam tenir com a llibre més venut.

A vegades pensem que tot allò que no és banal i superficial no interessa la ciutadania.

Interessa més que no pensem. I no només la Ilíada. D'un llibre com Els avantatges i els desavantatges de les lletres, de Leon Battista Alberti, escrit al segle XV, n'hem venut un munt, més de 400.

Ara li toca publicar una traducció de l'«Odissea»?

Ha, ha, ha... El març del 2020 sortirà les Odes d'Horaci, en traducció de Jaume Juan Castelló. Més endavant? Qui ho sap, estaria bé, però mai publiquem res a Adesiara sinó tenim un bon traductor per fer-li l'encàrrec.